dimarts, 21 d’abril del 2009

Vergonyes



Sóc més aviat vergonyós, tímid si voleu. Crec que és conseqüència d'aixó que m'agrada tenir les coses ben apamades. Així doncs, no em fa res sortir de cercavila seguint el repertori que tinc assajat. Peró em costa molt que inventem coses sobre la marxa. D'altra banda sóc molt conscient de les meves habilitats com a sonador de gralla, i tot i que intento assajar regularment i anar a classe, m'escolto de manera crítica, i sé que no ho faig massa malament peró tampoc ho faig bé, tinc molt a millorar i a aprendre. Estic segur de que aquesta és l'única manera d'anar avançant, tot i que sigui poquet a poquet.

Sempre m'ha agradat la música tradicional (no tota) i la que s'anomenat d'arrel tradicional (tampoc tota). I a més, en tenir mainada, en el seu moment vaig començar a seguir les cercaviles de gegants, ja que als nanos les volien seguir. Fins llavors, als gegants ni cas, tot i que el tipus de música ja m'agradava. A llarg d'aquesta etapa, em vaig anar escoltant les colles, què i com tocaven. Peró moltes vegades, ens estavem quiets en un punt veient com els gegants passaven pel devant i com el so de la música s'apropava i s'allunyava, tot sovint, no sentiem cap tema sencer, tampoc es sentia bé.

Quina educació, quin nivell d'exigència tenia jo pel que fa a la música? Cap ni un. Què esperava jo ? No res en concret, només anavem a veure la cercavila, no anavem a escoltar música concretament. En general, la música només era un complement als gegants. I com jo, crec que molts dels espectadors. Ara no sé si aquesta última afirmació seria un cas de "Cree el ladrón que todos son de su condición", per cert com seria en català ?

Podeu estar segurs de que si penses que el nivell d'exigència musical del públic en les cercaviles fos més alt em faria vergonya sortir a tocar amb les meves habilitats actuals. Peró, realment, què espera el públic de les cercaviles ?

La imatge correspon a una cercavila per Sant Antoni a Sils.

dissabte, 11 d’abril del 2009

Contrast


Fa uns dies varen convidar els gegants a un aplec. Com és habitual, hi havia sardanes. Ens varen demanar que mentre la cobla feia el descans, els gegants ballessin una mica. Haig d'admetre que aixó no em va fer massa gràcia. El contrast, músics professionals de cobla tocant sardanes amb totes els seus ets i uts, i nosaltres, aficionats no massa bons (sóc generós), tocant les nostres peces de cercavila. A qui se li acut ? Nosaltres al mig com el dijous.

No ho varem fer malament, peró el contrast hi va ser, per a mi. Peró no com esperava: en va semblar dues concepcions quasi contraposades. Va començar la cobla, amb els seus temes ben harmonitzats, les veus, refilets, picats, lligats, dinàmiques, de tot i a ritme de sardana. A continuació nosaltres, a una o dues veus i timbals i quasi tot a ritme de pasdoble, ni vibratos, ni dinàmiques, res, molt senzill peró molt alegre. De nou la cobla, i de cop em va semblar més cerimoniosa, més seriosa, quasi lenta, per un moment vaig creure sentir els versos del "Divino".

Per il.lustrar aquesta entrada he posat una part del díptic del Contrapàs Llarg de Sant Vicenç de Torelló, on hi podeu llegir part del "Divino" que s'ha fet aquests dies.

divendres, 3 d’abril del 2009

Quaderns de Música Tradicional

En José María González ha penjat del seu web "Quatre notes," a la secció "Treballs culturals", una reproducció del primer i únic número dels "Quaderns de música tradicional". Un document molt interessant. Aquí teniu l'enllaç.