No toca

No sempre toca. De vegades s'ha de saber dir que no toca, que no és el moment, que no s'adiu. La gralla no pot tocar sempre. Hi ha moments, molts, en que no toca.

El camí de l'infern està empedrat de bones intencions. Quan ens conviden a tocar o volem oferir-nos a tocar, cal aturar-se un moment i considerar si toca, tenen les gralles sentit en el contexte on anirem a tocar ? En un territori on les gralles són una incorporació moderna, una mal entesa tradicionalitat pot destruir un costum genuí, o esguerrar directament una celebració.

Per molt que m'agradi la gralla, sóc conscient de que no la puc treure a tort i a dret.

Sovint, callat estic més guapo.

Canya morta

En un escrit anterior comentava que la meva inxa habitual començava a donar senyals de esgotament.

Finalment, en l'últim assaig, repetint una vegada i una altra una peça amb força aguts, la canya s'amorrat definitivament. Estava convençut de que em donaria una mica més de marge, que podria usar-la per la festa major. A més, tot just estic fent la meva segona inxa. Mala sort.

A la vista de tot aixó, m'he comprat una canya nova, és una de torçada. És duríssima, ara hauré d'adobar-la per tenir-la a punt.

Ja s'acosta !

Ja s'acosta la festa major!

Ara hem de tornar preparar aquells temes que només treuen el nas per la festa major i que tenim mig oblidats o que haurem d'aprendre de nou. A banda, l'imaginari del poble, que ha de fer balls, ha d'assajar i aprendre els passos de nou.

A mesura que passin els dies ens anirem posant més nerviosos. Farem més assajos, aquella peça difícil i que no surt, l'altre que no sona ... Ho farem el millor que sapiguem. I algú segur que ho grava i té la mala idea de penjar-ho del youtube, i així quedarem retratats.

No hi ha imatge, voldria haver penjat un programa, he esperat uns dies, peró de moment no n'hi ha. Potser la crisi ?

Vista cansada

Al llarg de força temps he tocat amb partitura, utilitzant un faristolet per a la gralla. Aixó em donava seguretat, podia tocar sense haver de memoritzar els temes. Si voleu, podeu pensar que també, d'alguna manera, m'amagava redera la partitura.

Havia sentit o potser llegit, que els grallers de veritat no fan servir partitures. Com podeu comprovar aquesta és una idea que no em convencia, que no anava per mi, ni em prenia seriosament. Per quin motiu havia de tocar de cap si podia llegir les partitures ? Avui continuo pensant el mateix, peró ...

Va arribar un dia en que la meva vista va deixar de ser el que era, ja no podia llegir les particel·les. El moment de tocar de cap era aquí. Al principi, em sentia insegur, peró no em va costar massa memoritzar els temes. Pot ser si que m'equivoco quelcom més que amb les partitures, peró tampoc crec que sigui cap desastre.

En tot cas, vaig tenir una petita sorpresa: Em divertia i diverteixo més i toco més relaxat, no estic pendent del paper, si plou o venta, disfruto de l'espectacle de la gent, i estic més pendent dels meus companys ( em nego a fer servir fórmules del tipus "companys i companyes" per ser políticament correcte) Ho havia d'haver provat molt anteriorment. Llàstima.

Tot aixó no vol dir que no faci servir mai les particel·les, les trec en temes nous o que tenen alguna dificultat especial ( per a mí )

Les meves canyes

Fa més d'un any que faig servir la mateixa inxa. Per sortir a sonar i per assajar sempre la mateixa. Suposo que de mitjana sona tres o quatre hores setmanals. Canya fidel. Peró ai ! Crec que comença a donar senyals de cansament. Es hora de començar a preparar el recanvi.

Les canyes que tinc, per substituir si de cas la que faig servir habitualment, són canyes velles, que he anat retirant per un motiu o altre, peró que són prou bones per treure'm d'una emergència.

En un escrit anterior (de fet crec que el tercer d'aquest bloc) comentava que no he tingut gaire sort amb les canyes de pala, i que habitualment faig servir inxes torçades que compro i que adobo al llarg de diverses sessions. També vaig explicar que en el seu moment vaig intentar fer-me jo la canya sense éxit.

Doncs, amb tot aixó, he decidit tornar-hi: m'he fet una canya quadrada, amb una canya vella, d'un grapat que tinc, que tenia guardada fa anys i que el seu destí previst eren les tomateres.

A diferència del primer cop, el destí d'aquesta inxa no és sino ensenyar-me a fer canyes, no he parat massa atenció a les mides, el que m'interessa és el procés de construcció, quines eines em calen i que s'adapti perfectament al tudell que vull utilitzar. No tinc pressa, la canya actual encara durarà un temps, i sempre sóc a temps de comprar-ne una de nova.

El que m'ha estat més difícil és aconseguir que les dues pales s'avinguin, que s'ajustin perfectament i no deixin escletxes, he hagut de llimar un cop i un altre. Ja veurem quina solució trobo per a aquesta qüestió. Un cop hagi resolt aixó i hagi fet una canya que funcioni mínimament ja em barallaré en ajustar les mides de manera acurada.

He seguit bàsicament el procés descrit en el manual dels "Grallers la Tarota" i que està enllaçat en l'entrada del bloc que us esmentava al inici d'aquesta entrada. Amb la diferència que el primer que he fet ha estat fer el forat del tudell i encaixar el tudell i després donar la forma exterior.

Sona ? fa soroll.

Una foto de les meves canyes actuals i dels tudells la podeu veure en l'entrada "De tudells". El tudell que vull fer servir és el segon de l'esquerra.

La Punyalada

Aquest és el títol de la novela escrita per Marià Vayreda, i editada pòstumament el 1904.

Per a molts ha estat una lectura imposada quan feiem BUP. Peró per a mi és una mica més que aixó: Sant Aniol, quantes sortides i acampades, quants amics i amigues, alguns que hi són, alguns dels que no en sé, i algun que ja no hi és, i ... algunes novietes també.

Fa temps que no hi vaig, des de que un dia vaig dir, "Sembla la Rambla de Barcelona".

He decidit rellegir "La Punyalada", i, cada cop hi veig coses diferents, i aquesta vegada, oh sorpresa, no m'hi havia fixat mai: Gralles !!

En el capítol en que estan a l'aplec de Sant Aniol (o dels francesos) comença la música i quins instruments hi ha ? una gralla i un violí. Quina parella més estranya !

Transcric literalment a continuació els fragments on apareix la gralla de l'edició feta per la "Ilustració Catalana" el 1904:

"...Com aquell feligrès del qüento, no ploravan perque no eran de la parroquia, y si be de primer callavan per respecte en donàntloshi peu un dels nostres, comensaren, com qui no hi toca, a fer gemegar una gralla i un violí, que aposta portavan amanits ..."

i una mica mes endavant:

"... molt més encara quan notava que també a la Coralí semblava que li ballavan les cames al sentir els escataynets de la gralla que, mitx de frau, preludiava balls encisadors..."

i la última:

"... Instantàneament ressonaren per aquelles cingleres els gemechs de la gralla, y entremitx de la gatzara de crits, rialles i protestes més ò menos fingides, ne sobrexía la veu plena del Ibo, corejada pels xiscles enjogassats de la Coralí y altres mosses com ella, fluxes de cervell..."

Quina mena de gralla és aquesta que fa parella amb un violí en les fondàries del pirineu garrotxí ?

Aquesta entrada ha estat escrita a finals de Març, peró com Sant Aniol és l'1 de Maig he decidit deixar-la programada per a que és publiqui aquest dia.

Fotografia de l'ermita de Sant Aniol manllevada de la wikipedia.