Haig de reconéixer que tinc el defecte que m'agrada que la gralla peti, que soni potent i empleni amb el seu so el seu voltant.
Tinc un company que no hi té cap mena de relació amb el món de la gralla peró que diu que la gralla té un so que deperta alguna cosa atàvica, que fa que, de dins nostre, en sentir una o dues notes de gralla, sapiguem que s'hi celebra alguna cosa. Té so de festa.
L'altre dia vaig anar a escoltar una formació tradicional: tres gralles i un timbal. Portaven gralles d'en Sans i diria que de vuit claus, de fustes diverses, un dels grallers gastava una canya de pala tota folrada de teflon (eeeecs !) i els altres utilitzaven canyes liles, el timbal era un NP de fusta.
La veritat és que en sabien un niu, tenien unes habilitats que no assoliré mai, però no em va agradar. Estàvem a l'aire lliure, en un parc, i més enllà dels deu metres no se'ls sentia, em vaig haver de sentar pràcticament al devant per poder-los escoltar, el so era fluixet, no era del meu gust.
Sí, ja sé que segurament estic equivocat i que possiblement sóc injust amb ells, però què voleu ? És el preu de la meva ignorància i dels meus vicis.
Imatge del Cabots, grallers de Mataró, manllevada del web.
