Haig de reconéixer que tinc el defecte que m'agrada que la gralla peti, que soni potent i empleni amb el seu so el seu voltant.
Tinc un company que no hi té cap mena de relació amb el món de la gralla peró que diu que la gralla té un so que deperta alguna cosa atàvica, que fa que, de dins nostre, en sentir una o dues notes de gralla, sapiguem que s'hi celebra alguna cosa. Té so de festa.
L'altre dia vaig anar a escoltar una formació tradicional: tres gralles i un timbal. Portaven gralles d'en Sans i diria que de vuit claus, de fustes diverses, un dels grallers gastava una canya de pala tota folrada de teflon (eeeecs !) i els altres utilitzaven canyes liles, el timbal era un NP de fusta.
La veritat és que en sabien un niu, tenien unes habilitats que no assoliré mai, però no em va agradar. Estàvem a l'aire lliure, en un parc, i més enllà dels deu metres no se'ls sentia, em vaig haver de sentar pràcticament al devant per poder-los escoltar, el so era fluixet, no era del meu gust.
Sí, ja sé que segurament estic equivocat i que possiblement sóc injust amb ells, però què voleu ? És el preu de la meva ignorància i dels meus vicis.
Imatge del Cabots, grallers de Mataró, manllevada del web.
7 comentaris:
Vaig trobar aquest joc de paraules, atribuït a l'Albert Jané i Pasqual "Carbassó", en una pàgina d'internet i crec que amb poques paraules ho diu tot:
“Una gralla que no calla
és una gralla que gralla.
Dues gralles que no grallen
són dues gralles que callen.”
Pau Casals va fer tornar als Romeas a les gralles seques, perquè considerava que aquestes tenien l'espinguet característic de l'instrument.
Cada cop més, hi ha grallers anant cap a el La 415 Hz i, fins i tot, el La 410 Hz. Jo he treballat a vegades en aquesta línia però sempre m'he trobat més cómode en La 415 Hz. La gralla és un instrument de carrer i la seva recuperació, almenys en alguns àmbits de l'ensenyament, sembla que ho ha deixat de banda.
S'han centrat molt en recuperar el repertori de les colles amb gralles dolces, però què s'ha de fer amb el que es tocava anteriorment?
Però el repertori de les gralles dolces no és de carrer?! Si que hi ha peces de concert però dos per llibre. La majoria de vals-jotes, pas-dobles, americanes, i ballables del repertori de fa 100 anys ara sonen al carrer fent ballar folklore.
Ah i jo penso que en Pau Casals va fer tornar a les gralles seques, per un ideal romàntic, molt fort i present en el pensament catalanista del moment. Amb aquest pas enrere és busca una tornada, un contacte amb la ruralitat idilica (la de l'espardenya i barretina). I es rebutja l'apropament de les gralles (allò local)a la música estàndard del moment, al món industrial i modern (allò global.)
Bon blog, el dels dos!
A veure, Agustí.
Els repertoris que ens han arribat dels grallers antics són de peces ballables que feien servir precisament per això, pels balls. La necessitat de respondre a les sol.licituds del públic, incorporant els temes de moda, va ser el que va propiciar l’aparició de les gralles dolces.
Quan musicaven la resta de moments de les festes, com per exemple els balls populars que es feien de sempre, aquests es podien fer perfectament sense les claus.
Crec que Pau Casals, i altres persones de la seva època, anaven més per la sonoritat que per la funció que feien els instrumentistes. De tota manera, tampoc descarto part dels factors que apuntes.
Pel que fa al grup que tinc obert, comparteixo el que dius amb tots els companys, doncs entre tots tenim el que tenim.
També crec que Salvador està fent una bona feina amb aquest blog.
Adéu!!!
M'adono de que no va entrar una correcció que vaig fer del meu primer missatge.
Em trobo còmode tocant en La 440Hz, i no a 415Hz. Sóc més de gralla seca i m'agrada que soni al que crec que té que sonar.
Es el que passa amb les preses...
Potser si que els balls populars que es feien avans es podien fer perfectament sense claus... Però perquè no anar més enllà? Avui en dia tenim uns luthier genials i uns compositors magnífics el que fa que actualment tinguem formacions de 2 gralles de claus i una tercera de baixa, aconseguint una sonoritat magnífica, tant per als concerts com per als balls populars.
Salut!
Em penso que hi ha un error d'interpretació pel que fa al poema, rodolí o embarbussament "Una gralla que no calla..."
L'autor és Albert Jané i Riera, gramàtic, escriptor i que ha estat molts anys director de la revista Cavall Fort. Ho va escriure per completar uns dibuixos d'Isa Feu que van merèixer l'honor de ser portada de la revista. I no té res a veure amb cap instrument musical ja que es refereix a dos ocells de la família dels còrvids quee, precisament, eren el tema d'aquella il·lustració.
Publica un comentari a l'entrada