Vint Euros

Ahir, mentre feia temps per visitar-me al dentista, vaig anar a una altre tenda de música, on també venen gralles, a intentar comprar una canya quadrada. La cosa ha anat, si fa no fa, així:

-Bona Tarda
-Hola, què voldria ?
-Teniu inxes quadrades de gralla ?
-Inxes de pala?

Vaig pensar que anàvem per bon camí.

-Sí, si us plau
-Ja em sap greu, no en venem pas, són massa cares
-Ah sí ? Com de cares ?
-Uns vint euros
-Osti tu !
-Si voleu de les altres ?
-No gràcies, peró no tindrieu pas ...

Al final vaig sortir amb el "Mètode de Gralla" de la Paquita Roig i el Jaume Arnella. M'interessa per diversos motius, és el primer mètode que tinc (a viam si aprenc d'una vegada), perque hi ha una explicació de com fer inxes i per la partitura de les "Gralles del Combregar", de la qual en podeu veure l'original en l'entrada d'aquest bloc "Què Cerca Aquesta Gent que Navega de Matinada ?"

I llegint-me'l vaig acabar de fer l'espera a cal dentista.

Les meves gralles

En la foto podeu veure les gralles que faig servir. Com podeu apreciar, és tracta d'una gralla dolça de dues claus i una de seca.

La gralla dolça és del Palmerar, la seca és d'en Sans. Totes dues són de bubinga. Són dos instruments amb un caràcter molt diferent.

La gralla seca té un so molt potent i "sec". Si mesurem amb l'afinador, la busca queda molt estable, no costa gens clavar totes les notes de l'escala amb aquesta gralla. La segona octava sona prou afinada i permet anar fins el re' sense esforç excessiu, en el mi' s'amorra. En en forat del polze te un petit tub metal.lic que allarga la xemeneia del forat.

La gralla dolça, sona menys potent que la seca i el seu so és més "suau" peró no pas avellutat. Si mesurem la seva afinació la busca és mou molt, i és una mica més difícil de clavar totes les notes de l'escala. Pel que fa a la segona octava, fins el do' cap problema, el re' i el mi' volen molta força, fa' de cap manera. Finalment els fa i mi baixos, tenen un timbre més "lloca" i va una mica a dies, a dies més i a dies no tant, peró déu ni do el joc que donen aquestes dues notes. La seva llum on s'encaixa el tudell és força més estreta que en la gralla seca.

Cada gralla té el seu tudell i la seva canya, i la cosa no funciona si les intercanvio. De fet, trobar un conjunt canya-tudell que sonés bé per la gralla dolça va ser una mica complicat, per la seca tot va anar bé a la primera (si més no, no recordo cap problema). Pot ser que les diferencies en l'afinació de la una de l'altre sigui a causa dels respectius conjunts canya-tudell.

El que em una mica encuriosit és la diferència de distància que s'aprecia entre el forat del si i el del do en les dues gralles.

Les típiques

Avui, aprofitant que tenia un ratet lliure mentre esperava l'autobús, he anat a una tenda de música, on d'entre d'altres coses venen gralles i els seus complements, per a comprar una inxa quadrada. La cosa ha anat mes o menys així:

-Hola, bona tarda
-Bona tarda, què dessitja ?
-Teniu canyes quadrades per a gralla ?
-Canyes quadrades ? -Fa cara de no saber de que parlo- Només tinc les canyes "típiques"

M'ensenya una capsa amb inxes triangulars.

-No gràcies, m'interessa una de quadrada, merci. Adeu!
-Adeu.

M'ha fet gràcia el qualificatiu de "típiques".

La imatge és d'una inxa quadrada treta de la web dels "Grallers la Tarota"

El llautó dels timbals

Els timbals són molt importants. Una melodia canvia completament d'anar sense a anar amb acompanyament de timbal. A part el timbal ens ajuda a anar conjuntats i a temps. Per altra banda, poden ofegar completament les gralles i malmetre una tonada.

Podem trobar força llibres de partitures i métodes de gralla, i de timbal, que hi ha ? Només conec el "Timbal de Gralla" de Josep Martí i Camps.

En la seva introducció fa una afirmació que contradiu el que jo creia, i ara m'ha deixat un dubte:

"El timbal de gralla és un timbal de llautó..."
...
"... Aquesta descripció que acabo de fer es la del timbal de gralla que històricament s'ha utilitzat al Garraf, al Penedès i al camp de Tarragona..."
...

Per altra banda, en el llibre "Nosaltres els Grallers" de l'Escola de Grallers de Sitges en el capítol de constructors, sota el títol "Els Constructors de Timbals" podem llegir:

"Els timbals més antics eren de fusta..."
...
"A finals del segles passat paral.lelament a l'aparició de les gralles de claus, apareixen els timbals de llautó..."

Fixant-me amb calma en les imatges de "Nosaltres els grallers", apareixen molts més timbals de llautó que no pas de fusta. Tantmateix es veuen moltes més gralles llargues que no pas seques.

Imatge extreta de les Memòries de les missions de recerca, on apareixen "Els Gonzers" de Sant Jaume dels Domenys el 1927.

De morros

No recordo l'últim cop que m'ha passat. Ara fa ja uns de dies que, a causa d'una febrada, m'han aparescut unes pústules al llavi superior. El tinc inflat, roent i em fa mal. No puc sonar la gralla, ni assajar. Ja sé que d'aquí uns dies, i sense fer res, les pústules s'assecaran i es curaran, peró em toca els nassos.

En el meu cas no passa res, peró la cosa és diferent pels qui s'hi han de guanyar el pà, imagino que han d'aguantar-se i si tenen que tocar doncs toquen.

Avui no hi ha imatge, pot ser seria massa "gore".