Fa uns dies varen convidar els gegants a un aplec. Com és habitual, hi havia sardanes. Ens varen demanar que mentre la cobla feia el descans, els gegants ballessin una mica. Haig d'admetre que aixó no em va fer massa gràcia. El contrast, músics professionals de cobla tocant sardanes amb totes els seus ets i uts, i nosaltres, aficionats no massa bons (sóc generós), tocant les nostres peces de cercavila. A qui se li acut ? Nosaltres al mig com el dijous.
No ho varem fer malament, peró el contrast hi va ser, per a mi. Peró no com esperava: en va semblar dues concepcions quasi contraposades. Va començar la cobla, amb els seus temes ben harmonitzats, les veus, refilets, picats, lligats, dinàmiques, de tot i a ritme de sardana. A continuació nosaltres, a una o dues veus i timbals i quasi tot a ritme de pasdoble, ni vibratos, ni dinàmiques, res, molt senzill peró molt alegre. De nou la cobla, i de cop em va semblar més cerimoniosa, més seriosa, quasi lenta, per un moment vaig creure sentir els versos del "Divino".
Per il.lustrar aquesta entrada he posat una part del díptic del Contrapàs Llarg de Sant Vicenç de Torelló, on hi podeu llegir part del "Divino" que s'ha fet aquests dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada